Memòria dels tebeos

Sent un infant tenia propensió a posar-me malalt per culpa de les angines. Com que agafava amb freqüència esta infecció, sovint passava moltes hores al llit i el pare passava pel quiosc i em portava un bon grapat de tebeos. Les memòries del periodista i escriptor Martín Caparrós m’han recordat que ell també exagerava qualsevol malaltia per a passar hores gitat i poder llegir amb tranquil·litat.

Però ell llegia les novel·les d’aventures clàssiques, jo llegia tebeos: 'Mortadelo y Filemón', 'Pepe Gotera y Otilio', 'La família Ulises', 'Anacleto, agente secreto', 'Pumby', 'Rompetechos', 'Josechu el vasco', 'El Penado 113', del gran dibuixant Carbó, de l’escola valenciana, a qui vaig conéixer personalment. Encara puc percebre l’olor del paper dels tebeos i la immensa alegria que em produïa acaronar-los. Mai no em penediré d’aquella formació popular, profana, sorneguera, ben allunyada del rigor benpensant, encara ancorada en un sentit de l’humor arrossegat des de la postguerra.

Un d’eixos personatges era 'Carpanta'. Era el símbol de la fam i la pobresa de la postguerra. Cal recordar també la memòria de les iaies, l’estraperlo, les cartilles de racionament, totes les històries que ens contaven de menuts. He llegit ara un excel·lent llibre d’història del catedràtic de la Universitat de Granada, Miguel Ángel del Arco Blanco, 'La hambruna española' (editorial Crítica) i, una vegada més, m’han assaltat les mentides que el franquisme ens va instal·lar en la memòria.

Justament ara que les dretes enyoren aquell període, cal recordar que entre 1939 i 1942 moriren de fam extrema més de 200.000 persones. I que ni les conseqüències de la guerra, ni l’aïllament internacional, ni la sequera que van patir aleshores, justifica de cap de les maneres aquella immensa tragèdia.

La causa fou, sobretot, la mala praxi política, la política autàrquica; autarquia, sí, i també la corrupció institucionalitzada i la utilització política de la misèria, com Miguel Ángel del Arco argumenta lúcidament al llarg del llibre. El 1946, ara fa huitanta anys, fou, segons l’historiador, l’any de la fam, sobretot per als andalusos.

També la literatura es va fer ressò d’aquell miserable i tristíssim període. Delibes, Goytisolo, Ignacio Aldecoa, Martín Santos, Gómez Arcos, Cela...i tants altres poetes del realisme social. No hem de perdre mai la memòria dels tebeos, tan sàvia, correrem el perill de trobar-nos amb les mateixes circumstàncies històriques. Però, esta volta, això sí, sense sentit de l’humor.