Saltar al contenido principalSaltar al pie de página

Opinión

Els robots que venen

Fabricamos robots que se encargan de dar aspecto de personas a otros robots.

Fabricamos robots que se encargan de dar aspecto de personas a otros robots. / ShutterStock

Un home de mirada perduda es desperta al seu llit un matí qualsevol. Un robot humanoide s’encarrega d’obrir la finestra perquè entre la claror. Atent, ajuda a incorporar-lo. Li administra la seua medicació, sense errors. Li fica les sabates i l’ajuda per arribar al bany. L’endreça, el pentina amb delicadesa. L’esmorzar ja està preparat a la taula. I després de tota l’atenció l’home respon, Gràcies. El robot contesta que no li calen les gràcies. És només la seua tasca, diu. Només una tasca. Amb una veu sense ànima.

Veig les imatges de la World Artificial Intelligence Conference, celebrada a Shanghai, i de la World Robot Conference, a Beijing. Les dues a la Xina, entre juliol i agost. I dubte si pertanyem al mateix món. Als vídeos hi ha androides, màquines amb forma humana que fan exhibicions acrobàtiques, que corren a gran velocitat i que ballen salsa. Però tot i l’aparença de màquines simpàtiques, el més inquietant és la seua capacitat demostrada per realitzar tasques complexes i d’una manera autònoma: des de les domèstiques fins a un treball de precisió a una cadena de muntatge. El món viu amb fascinació l’arribada del futur. L’endemà de la publicació de les primeres imatges, el valor de les grans empreses del sector es va disparar a la borsa de Shanghai. El mercat marca el camí de la història. És l’oracle de Delfos dels nostres temps.

Em faig preguntes que fa poc semblaven l’argument d’una novel·la de ciència ficció. Poden els robots amb la seua intel·ligència artificial solucionar molts dels nostres problemes?

A la Xina, com a Europa, l’envelliment accelerat de la població i la falta de mà d’obra són alguns dels grans problemes que hauran d’afrontar els estats en els pròxims anys. No debades, el govern xinés impulsa la seua incorporació en sectors estratègics i emergents, per passar de les demostracions al seu ús en entorns reals. A algunes cadenes de muntatge dels cotxes elèctrics xinesos que circulen per Europa ja treballen robots humanoides. Però no només en escenaris de producció. La intel·ligència encarnada en un robot podrà aplicar-se també a la logística, la defensa, el comerç, l’atenció sanitària o les cures de persones en situació de dependència.

És probable que una de les primeres conseqüències siga l’aparició d’una nova classe que ha estat definida per Yuval Noah Harari com a “inútil”: persones que el sistema productiu ja no necessite, perquè les màquines podran fer millor moltes de les tasques que ocupaven. Físiques o intel·lectuals. Les revolucions tecnològiques anteriors van destruir oficis, però també van crear-ne de nous. Al remat, què podrem fer esta vegada millor que un robot?

El més angoixant és què passarà amb nosaltres, els humans -puntualitzem, que ja no estem sols-, quan comence a esborrar-se la frontera entre la intel·ligència artificial, els robots i la vida quotidiana.

Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, ja ha assenyalat que Europa no ha d’oposar-se a la nova revolució de la IA. Però potser Europa deuria continuar sent capdavantera en la regulació i en la definició dels seus límits a partir de la bioètica. La història de la ciència ens ha demostrat que, quan la possibilitat tècnica avança més ràpid que la reflexió ètica, poden produir-se excessos. El cas de He Jiankui i l’edició genètica d’embrions n’és un exemple.

La qüestió, per tant, no és què seran capaces de fer les màquines: és què estem disposats a permetre que facen. I encara més important, què estem disposats a deixar de fer nosaltres.

Perquè potser el gran repte de la intel·ligència artificial no siga aconseguir que les màquines s’assemblen als humans. Serà aconseguir que mentre les màquines es tornen cada vegada més humanes, nosaltres no deixem de ser-ho.

L’home està ja al llit. Com sempre que s’acaba el dia, es posa a rumiar. La felicitat dels dies passats. Els pocs que queden. Esta vegada s’emociona. Allarga la mà; la compassió reclama una altra mà. Però robot no entén. No són amics que es fan companyia. S’incorpora i s’allunya amb el seu caminar estrany.

És l’hora d’apagar la llum.

Tracking Pixel Contents