Patrimoni

Josep Montesinos i Martínez encara no era el degà de la Facultat de Geografia i Història. Va aconseguir tirar endavant un llibre: La ciutat vella com a recurs educatiu. Va coincidir amb l’arribada de Rita Barberá a l’alcaldia valenciana, 1991. No havia guanyat, Rita, però va aconseguir una majoria suficient pactant amb Unió Valenciana: el pacte de pollastre, o de la gallina, tant se val. La qüestió és que el soci minoritari, a canvi, del suport va obtindré algunes regidories. La d’Educació una d’elles. Conclusió: l’esmentat llibre no arribà a distribuir-se. Tret d’alguns exemplars que se salvaren, l’edició, pràcticament completa, acabà en una trituradora de paper. Era un signe i també un fet: el de la importància que esta gent concedia, i concedix, al patrimoni.

L’esmentat volum m’ha vingut a la memòria per dos fets singulars ocorreguts a finals d’agost, de diversa índole però igualment colpidors per a mi, i supose que també per a una majoria amplia de valencians: em referisc a la crema del nucli de la devesa del Saler i al robatori del Tresor de Villena. Patrimoni natural i patrimoni cultural.

L’epíleg de l’incendi m’ha deixat, a més, un regust amarg: la distinta posició dels dos partits majoritaris valencians respecte a la responsabilitat de la crema. Edició de Levante-EMV diumenge 30 d’agost: “PP i PSOE dos relats davant el foc: ¿piròmans o canvi climàtic?” El primer que em ve al cap és pensar si les persones que regixen el nostres destins com a col·lectivitat estan en el món real. Com si tots dos factors foren excloents. No em correspon a mi elucubrar sobre els castics corresponents als piròmans. Sí, m’és lícit, però, assenyalar les deficiències de la gestió forestal, del nostre patrimoni natural.

Piròmans i canvi climàtic estan ací. I davant esta realitat cal actuar mitjançant la defensa activa, la defensa passiva i l’educació. Sobre la primera s’ha escrit i amb escreix, en Levante-EMV. Cal, ja no mantindre, sinó augmentar les dotacions humanes i materials per a fer-ne front. Això cal fer-ho, per suposat. Ara bé, quan el foc arriba a la copa dels arbres i comença a propagar-se, i més encara quan bufa el ponent, ja és molt difícil d’apagar. Els piròmans no són bobos i saben quan i com calar foc al bosc. És per això que cal mantindre la defensa passiva. Hi ha, no ho ignore, la polèmica dels tallafocs. Jo no soc tècnic i no dec opinar sobre el tema. Però ja hi ha unes barreres fetes que deuen aprofitar-se: les carreteres. A banda i banda de les rutes, a la distància que els enginyers forestals delimiten, no ha d’haver cap pi, sols la vegetació que els tècnics dictaminen. Això és una faena que cal fer.

Per últim, hi ha el tema educatiu. Cal reconèixer que, en eixe tema, la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència que, en la dècada dels ’80 regentava Ciprià Ciscar, va fer molt sobre la qüestió. Pot ser fora perquè eren els primers temps autonòmics i la responsabilitat política encara s’entenia com un servici, el de retornar als valencians la seua dignitat com a poble. Llavors s’inicià tot un programa d’educació ambiental que abastava totes les escoles valencianes. Hi havia, a més, tota una xarxa de centres estesos al llarg de la geografia valenciana. En ells s’ensenyava a l’alumnat valencià el coneixement, respecte i amor a la natura. En el cas concret de la Devesa es va publicar la guia didàctica La Devesa del Saler (1986) i, en aquell entorn estigué funcionant el centre d’educació ambiental del Racó de l’Olla.

Pel que fa a l’altre àmbit del patrimoni, l’històric i artístic, la pèrdua del Tresor de Villena, a mi personalment, també m’ha dolgut molt: com a valencià, europeu o, simplement, com a ciutadà, com vullguen. Es tractava d’un dels conjunts auris més importants i impactants del Bronze europeu. Asseguren els qui en saben del tema que només era superat per les tombes reials de Micenes. L’or que contenia, a pes, ja val més d’un milió d’euros. Ignore si els lladres hauran fos les peces robades o si tindran ja un comprador esperant-los. Siga com siga, difícil solució.

Europol havia emés, tot just dilluns 24 d’agost, un informe advertint del risc de robatoris violents d’or i joies en institucions culturals. Estem en la de sempre. Ja saben: és que no m’havien avisat. Suposem que siga cert. Plovia sobre banyat: en abril robaren el tresor de Villanueva de la Serena de l’Arqueològic de Badajoz, en juliol sostragueren 200 monedes d’or del Provincial d’Albacete. Apliquem el segon postulat d’Euclides: el segment de recta Badajoz-Albacete pot estendre’s en la recta dels robatoris i arribem a Villena. ¿Quines mesures de prevenció havien pres? Evident: també ignoren la geometria euclidiana.

He citat Josep Montesinos. Durant un grapat d’anys ha dirigit en la Universitat de València el màster de Patrimoni Cultural. Este postgrau continua i amb èxit notori. Més enllà de la qualitat indubtable del professorat, hi havia, hi ha, l’interès que el tema suscita, i no sols en les nostres terres. Inclús arriba alumnat procedent del Japó. Per tant, eixos que ara ens governen haurien de ser un poc coherents i aplicar el principi de la “prioridad nacional” també al nostre patrimoni. Però no. Per a ells el patrimoni, en 1991 i ara, és una altra cosa. Ja se sap: “Estoy en política para forrarme”. ¡Serà per diners!