Preliminars: Els dos principis bàsics a l´hora de fixar la grafia i l´accentuació d´un nom de lloc són la tradició gràfica i la pronunciació local. En el cas de la ciutat del Túria, la grafia al llarg de la història ha sigut unànimement Valencia (fora d´algun cas esporàdic medieval de Valença i de Valensia, la grafia espúria moderna dels escriptors populistes dels segles XIX-XX). Pel que fa al timbre de la vocal tònica és a l´hora d´ara unànimement tancat en tot el territori valencià.

Però d´ençà de l´adopció per part dels valencians de les normes de l´IEC de l´any 1913, és a dir, d´ençà que s´han accentuat les paraules acabades en -encia, el nostre topònim major s´ha grafiat pràcticament sempre amb l´accent greu (è).

Sanchis Guarner, en la Gramàtica valenciana (1950), dóna com a excepcions a la regla d´obertura de les ee tòniques seguides d´una i en la síl·laba següent, les paraules església, sépia, sénia, séquia, Dénia i València. I afig en nota: «Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé escriure-la amb è i pot rimar amb les paraules cultes terminades en -ència».

No diu per quin motiu convé fer-ho així: donar com a possible benefici poder rimar amb les paraules acabades en -ència no sembla massa convincent, almenys vist amb ulls prosaics actuals. Al meu parer eixa accentuació pretenia afavorir la convergència amb les altres varietats del valencià-català, que escrivien i pronunciaven amb e oberta el nostre topònim. Un motiu important, a gosades, però que no justificava la renúncia a accentuar-lo seguint la pronunciació general regnícola.

Dénia -a pesar de pronunciar-se amb è en català oriental- s´ha escrit sempre així. Pel que fa a sénia, és bo de recordar que en la Gran Enciclopèdia Catalana la localitat del Montsià apareix com a la Sénia i el nom comú com a sènia. S´ha perdut així la possibilitat de rimar estos noms amb paraules com ara Armènia, vènia, gardènia o neurastènia, però triomfava sortosament la pronunciació local.

D´ençà del 1977, en què Miquel Adlert publica el seu emblemàtic En defensa de la llengua valenciana, amb peu d´impremta en Valéncia, no ha parat la polèmica entre els partidaris d´una o altra accentuació, als quals s´uniren després els qui, llavant-se les mans, s´han estimat més no accentuar el topònim, com féu l´Ajuntament de Valencia.

***

L´explicació d´una divergència enutjosa: Ja fa una dècada (1995) que es donaren a conéixer els dos treballs més extensos sobre el problema de que tractem. Es publicaren dos anys després en les actes del IV Col·loqui d´Onomàstica Valenciana (Ontinyent, 1997). Josep Garcia i Illa hi presentà uns Apunts sobre el nom de València (pàgs. 485-492, escrits simptomàticament en estàndard barceloní), en els quals arriba a la sorprenent conclusió que «el mot València va ser portat ací, com el conjunt de la llengua, pels catalans conqueridors al segle XIII» (p. 491) i proposa «explicar» la divergència en la pronúncia del topònim entre els valencians i la resta de l´àmbit lingüístic «de la mateixa manera que se sol explicar la pronúncia apitxada