El «culebró» de TV3

El procés perquè TV3 deixe de veure´s al País Valencià és ja un culebró com aquells que ofereixen les televisions. Si als serials cada capítol acaba tot just quan sembla imminent el desenllaç, la potra del govern valencià amb la tele catalana cada dia ofereix una entrega que manté l´atenció (i la tensió). Capítol primer: denúncia al jutjat per a tancar els repetidors, i bla, bla, bla de reciprocitat per estendre a Catalunya la pandèmia de Canal 9. Capítol segon: TV3 de cara a la paret i castigada a copiar mil vegades (o més) «no diré País Valencià», «no diré...». Capítol tercer: carta als Reis demanant un múltiplex; ah no, perdó, que això ja ho havien demanat a ZP. Capítol quart: tancament del repetidor de la Carrasqueta, que era el coco i es menjava els xiquets. Capítol cinquè: el Consell li canta les quaranta a TV3 per haver-hi sortit una pancarta amb la inscripció «Barbaritat Valenciana», i insta a precintar els reemissors del Bartolo i Mondúver (l´ordre dels factors no altera la mala llet). Una història, doncs, que confirma: que a casa nostra la llibertat d´expressió és manifestament millorable. Que s´apropen eleccions i l´animadversió a Catalunya és rendible. Que es vol entrebancar la unitat i normalització de la llengua comuna. Que es pretén limitar l´espai comú de comunicació dels valencianoparlants. I que tancant TV3 s´eviten comparacions odioses amb Canal 9. Sempre resulta reconfortant, però, saber que quan deixem de veure TV3 les coses no podran empitjorar; i per tant, només podran millorar. Tòpic optimista que he interioritzat per no acabar convertint-me en pessimista d´ofici.