No cal consultar el tarot per saber que l’agricultor corre la sort del salmó: nada contra corrent en no abandonar el camp, i buida el compte corrent pels elevats costos de producció que no repercuteixen en el preu del producte, per la gran competència exterior i l’exigua ajuda oficial (que el PP votara a favor del Tractat comercial amb Sudàfrica, enfonsant la taronja, és paradigma d’aqueix menyspreu). Ara es preguntaran vostès: si la cosa va tan malament, com és que encara queden agricultors? Uns, perquè som nostàlgics d’un temps passat que fou millor. Altres, perquè no tenen alternativa i la corrent baixa amb tanta força cap a les cataractes que «lo mismo da morir de moquillo que de garrotillo». Doctorat en ‘via crucis’, l’agricultor porta dècades rendint homenatge a les lleis de Murphy. Tots els anys són ‘annus horribilis’, cap ‘annus mirabilis’. Si enguany la cosa va mal, l’any que ve anirà pitjor. Sempre pregant, no que l’any siga millor, sinó ‘menys pitjor’ que l’anterior. Ja saben: «Virgencita de Lourdes, déjame como estoy», que deia el paralític quan la cadira de rodes corria sense frens costera avall. Res té d’estrany, doncs, que durant la bombolla immobiliària els PAIs esdevingueren el nou El Dorado dels agricultors; i que els especuladors hi trobaren la pedra filosofal fent d’alquimistes transformant, no plom en or, sinó sòl rústic en sòl urbanitzable. Renovar-se o morir no sols és una frase feta. És la màxima de l’agricultor que abans que l’Administració establira plans de reconversió s’havia desfet ja del sobrepès de la tradició situant-se a l’avantguarda, modernitzant les estructures agràries i adaptant la producció a les demandes del mercat: que la vinya perd rendibilitat, planta tarongers; que una varietat no té demanda, n’empelta una altra o canvia de conreu. Sempre reinventant-se. Un ‘pla renove’ permanent. Abans que Jack Welch diguera «Canvia abans que ho hages de fer», l’agricultor ja sabia que sense renovació no hi havia salvació. Tanmateix...
