Elisa, Beatriz, Fabiola o Miguel, estos són alguns dels treballadors del Museu del Prado que gràcies al dibuixant valencià Sento Llobell han saltat a les vinyetes de «Historietes del Museo del Prado», el còmic on són els protagonistes de set històries quotidianes de les moltes que ha viscut esta pinacoteca, que en el seu bicentenari s'ha «humanitzat» gràcies al nové art.
Als noms de Keko i Altarriba, Montesol o Max ara se suma el de Sento, perquè en el seu afany per divulgar el contingut del Museu del Prado, el seu cap de Conservació de Dibuixos i Estampes, José Manuel Matilla s'ha aliat amb el còmic, un art del que és amant segons va poder comprovar el dibuixant valencià quan fa una mica més d'un any va visitar el seu despatx per a acordar les línies d'esta obra que publica la pinacoteca.
«Va ser un honor que em cridaren, però quan em van dir que anava a ser un còmic per a commemorar el Bicentenari vaig pensar que no em venia de gust fer una obra d'Història sobre el museu. Quan vaig conèixer a José Manuel, i vaig vore que tenia figuretes de Tintín vaig saber que no ens anàvem a posar en camisa d'onze vares, sinó que ens anàvem a ficar en eixes persones del museu que el mantenen viu, com els vigilants de sala, les conservadores o el públic», conta Sento en una de les sales del departament de Matilla.
I així és, perquè el valencià (1953) ha convertit en personatges de còmic a Beatriz, Fabiola i Elisa, conservadores, al mateix Miguel Zugaza, exdirector de la institució, o a Grabriele Finladi, director adjunt de Conservació des de 2002 a 2015.
Perquè ells van ser els protagonistes de moments com quan en 2011 es va restaurar el quadre «El vi en la festa de Sant Martín», del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell -quadre que reproduix minuciosament- o quan la reina d'Anglaterra va realitzar una fugaç visita en 1988 amb motiu de la inauguració d'una exposició de pintors britànics.
Però també successos d'un passat més llunyà, en concret del 25 de novembre de 1891 quan el periodista Mariano de Cavia va publicar una «fake new» amb un gran titular «La catàstrofe d'anit. Espanya està de dol, incendi del Museu de pintures», una informació amb tot luxe de detalls, fins i tot que el ministre Linares va participar en l'extracció de quadres, però que no va ser més que una notícia inventada per a cridar l'atenció sobre l'estat d'abandó de la pinacoteca en el segle XIX.
Relats que li han permés conèixer més esta casa: «Elena (la seua dona i part de l' 'equip') i jo visitem els budells del museu, els dos som de Belles Arts i tindre un Goya en el nas era com una sensació de 'pujó' de sucre. Ara tinc una espècie de sensació de proximitat perquè abans per a la meua era alguna cosa com a celestial. Mai haguera pensat accedir a ell d'esta manera, però ara em sent molt a prop i li he llevat eixa pàtina d'inassolible».
Alguna cosa que ha volgut fer també amb esta obra la primera intenció de la qual és que siga «divulgativa» perquè el que li agradaria al valencià és que es convertira en una sort de llibre d'informació o catàleg d'eixos que es porten els visitants.
En l'actualitat, i després de donar fi a este còmic i a l'últim lliurament de «Dr. Uriel», el considerat com un dels pares de la «línia clara» valenciana ara solament pensa en «descansar» i fer-se un «viatge amb l'Inserso», bromeja, perquè es tracta de dos treballs «intensos» en els quals, com sempre i sempre en un segon pla, està la mà de la seua esposa Elena, la dona amb la qual compartix vida i treball des que van coincidir en la cua de la facultat de Belles Arts de València «allà pels anys 70».
