Hi ha paraules que, a causa dels canvis que experimenta una societat al llarg del temps, van desapareixent a poc a poc fins a caure en l'oblit. La paraula «núbil», amb tot, encara manté un cert ús literari. Isabel Canet, per exemple, en el llibre «La copa dels orígens», publicat en 2011, la fa servir amb una referència històrica: «És costum als Uffizi que les joves núbils desfilen amb un ram de flors». La paraula «núbil», tal com en part es desprén del context citat, fa referència a la jove que està en edat de casar-se.
Però el que realment resulta molt curiós és la connexió metafòrica de «núbil» amb «núvol», que comentàvem ahir. Els dos vocables, de fet, procedixen del mateix ètim llatí: «nubilis». I, evidentment, tot té la seua lògica: igual que el cel es cobrix de núvols, la núvia també es cobria amb un vel. Esta idea de cobriment és la que ha donat lloc als dos mots.
Més informació...
