La paraula «rauxa» es documenta per primera vegada a començaments del segle XIX. Antigament, la forma habitual era «raixa», que probablement és un encreuament de la forma llatina «rixous», 'persona predisposada a la baralla, a la gresca; batusser', i de l'arabisme «ratxa», 'agitació de l'ànim, alternança dels estats de fortuna i desgràcia'. Ausiàs March féu servir en les seues poesies esta antiga variant: «si no·ls sent purs, mesclats los abilita, / sa part ne pren, lo cors ne creix sa raixa».
La variant «rauxa» començà a usar-se en valencià durant el segle XX en l'àmbit literari. Un dels primers autors a utilitzar-la fou Josep Pascual Tirado en el «Tombatossals»: «ells remaren en aquella rauxa marinera suant pegunta». La «rauxa» sovint es contraposa al «seny»: si el «seny» és l'expressió de la calma racional, la «rauxa» és l'impuls sobtat que ens du a actuar amb un ardor apassionat.
