La lletra «l» en valencià ha rebut històricament diverses denominacions. La preferible actualment, segons l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, és «ele», que és la més estesa oralment i la que millor s'ajusta a l'estructura fonològica del valencià. Antigament, rebé el nom de «el», i des de fa temps també se li ha donat el nom de «ela», que és el resultat de la neutralització de la vocal «e» en posició àtona que practiquen habitualment certs dialectes.
La unió de dos eles dóna lloc al dígraf anomenat «ele doble» («ll»), conegut en castellà com a «elle», que representa un so palatal i apareix en paraules com «llanda», «callar» o «perill». També tenim la lletra composta dita «ele geminada», constituïda per la combinació de dos eles amb un punt volat intercalat («l·l»), que apareix en mots d'origen culte, com ara «al·lusió», «col·lecció», «paral·lel »o «intel·ligent». Fora de contextos emfàtics o declamatius, és recomanable pronunciar la ele geminada igual que la ele simple i evitar una pronunciació afectada.
