La paraula «bestreta» és un substantiu creat a partir de la forma de femení del participi del verb «bestraure». Este verb, al seu torn, és un derivat de «traure», modificat pel prefix «bes-», variant de «bis-», que significa ‘dos vegades', i ja des de ben antic s'utilitzava amb el significat d'avançar diners a algú amb l'objectiu de traure'n un profit posterior.
La «bestreta», com és natural, feia referència al capital avançat. I així és com ja apareix en un document de 1441, recopilat per Ramon Ferrer i Francisco Roca Traver, en la seua «Història de la cultura valenciana», on s'apunta que a «Leonard Crespi [...] fossen lliurats per bestreta deu florins».
Amb un sentit més general, fent referència a alguna acció que es fa anticipadament respecte al moment que pertocaria, en valencià s'han mantingut les expressions «de bestreta» i «a la bestreta». Il·lustrant este sentit, pot referir-se l'obra de Francesc Mompó «Els greixets», on es diu que «sabia la resposta de bestreta».
