La forma «soc» és un vocable polisèmic a on han convergit solucions d'origen molt diferent. Per una banda, és la primera persona del present d'indicatiu del verb «ser» (que, després de la reforma ortogràfica aprovada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, s'escriu sense accent diacrític). Antigament, esta forma era «so», sense «c» final: «so qui so, que no so io, puix d'amor mudat me so», escrivia Joan de Timoneda en «Flor d'enamorats».
A més, «soc» —pronunciat amb «o» oberta— és una 'sabata de cuiro, amb una sola grossa de fusta o de suro'. En este cas procedix del llatí «soccus», que era un 'calçat especial que usaven les dones i els comediants'.
La paraula «soc» també s'utilitza en referència a un mercat típic d'alguns països àrabs. Amb este significat prové de l'àrab «suq», que l'havia pres al seu torn de l'arameu, i este de l'accadi, a on significava 'carrer'.
