Hi ha paraules que han format part de la nostra història molt intensament i que a poc a poc se'ns han convertit en obsoletes. És inevitable quan els objectes que designen han perdut vigència social. Molts jóvens ja no saben què és un «llibrell». Però per a moltes generacions ha sigut un objecte d'ús domèstic bàsic. El «llibrell» servia per a tot: per a llavar la roba, per a escurar els plats, per a llavar-se els peus o inclús per a usos culinaris... Martí Domínguez descriu deliciosament un d'estos usos del llibrell en la seua novel·la «L'ullal»: «abans de tocar mig dia l'asseia dins del llibrell, nueteta, i la rentava per totes bandes, amb parsimònia».
L'origen de la paraula «llibrell» prové del llatí «labrellum», diminutiu de «labrum», que significava 'pica, banyera'. Ha donat lloc a altres variants formals com «gibrell» o «ribell». Però, siga amb el nom que siga, es designa un recipient gran de fang vidrat, de poca alçària, més ample per la boca que per la base.
