La paraula «hipoteca» prové del llatí «hypotheca», i este al seu torn del grec «hypotheke», que estava format amb el prefix «hypo-» (transformat en valencià en «hipo-»), que significa 'davall, ocult' (present en paraules com «hipocondríac» o «hipotenusa»), i el sufix «-theke» (transformat en «-teca»), que significa 'caixa, depòsit' (present en paraules com «biblioteca» o «fonoteca»).
A partir d'esta base semàntica, prenent el continent pel contingut, la paraula «hipoteca» passà a significar una 'col·lecció de coses guardades en algun lloc'. En el dret romà, esta paraula ja apareix usada com a figura jurídica en referència als béns que s'oferien com a garantia per a la devolució d'un préstec, fora una vivenda, una hisenda o, en alguns casos, inclús la pròpia força de treball. En l'actualitat, una «hipoteca» és específicament un 'contracte, normalment realitzat entre una entitat financera i un particular, a través del qual es concedix un crèdit amb la garantia d'un bé immoble, amb el valor del qual es respon del risc d'un eventual impagament del deute contret'.
