La paraula «llevant» prové del verb «llevar», que antigament significava 'alçar': «Llevaren-se tots en peus», es diu en la «Crònica» de Jaume I. I encara manté eixe significat en l'àmbit mariner quan, referint-se a una àncora, es diu per a 'pujar-la a bord'. En algunes comarques també s'ha preservat este mateix significat per a expressar l'acció d'alçar-se del llit: «fa sis setmanes que no es lleva del llit», escriu Rodolf Sirera en «La farsa de misser Pere Pathélin».
La paraula «llevant» manté una relació directa amb este significat originari del verb «llevar». S'usa per a referir-se al 'punt de l'horitzó per on eixia el sol' i a poc a poc anava alçant-se fins a desaparéixer per ponent. D'este significat bàsic passà a utilitzar-se per a referir-se al 'vent que bufa de l'est', un vent que, en el nostre cas, provinent del mar, està carregat d'humitat. I també per a designar un 'lloc situat en esta direcció'. A Benidorm, per exemple, hi ha la «platja de Llevant».
