La paraula «escopinyada» deriva de la forma de participi del verb «escopinyar», que al seu torn derivava de «escopir», i este del llatí vulgar «exconspuere», que ja tenia bàsicament el mateix significat que en l'actualitat: 'llançar esputs cap a l'exterior'.
La paraula «escopinyada» ja apareix documentada des de ben antic en el «Thesaurus puerilis», un recull de lèxic bàsic destinat a facilitar l'aprenentatge del llatí als jóvens, publicat l'any 1575. La pràctica d'escopir per a desfer-se de saliva o mucositat a través de la cavitat bucal ha sigut molt antiga. Sant Vicent Ferrer ja advertia en un dels seus sermons que no era grat al nostre Senyor que els preveres escopiren gargalls. Quan feia estos retrets públics, és evident que es tractava d'una pràctica habitual. I, de fet, fins a temps relativament recents, era també habitual la presència d'escopidores en els racons de les cases. Vicent Andrés Estellés ho constata quan afirma, en un gest d'autoflagel·lació, que «sóc a un racó com una escopidora que sols mereix la gratuïtat d'un gargall».
