El verb «esmerçar» deriva del llatí «merx, mercis», que significava 'mercaderia'. D'este mateix ètim també deriven paraules com «mercé», que originàriament volia dir 'benefici', «mercat», «mercaderia» o «comerç»; fins i tot el nom del déu Mercuri de la mitologia romana, protector del comerç, és un derivat de la mateixa arrel, probablement d'origen etrusc.
La paraula «esmerçar» és habitual en textos clàssics. Jaume Roig, en l'«Spill», explica clarament el seu significat: «Si cinch talents / o dos, que tens / acomanats, / ben esmerçats, / neguociant / he ben obrant, / redoblaràs, / he los retràs / multiplicats». És a dir, «esmerçar» és 'invertir diners en alguna cosa, esperant traure'n un rèdit'. Per extensió, ha passat a usar-se també en referència als esforços, treballs o temps que algú fa amb el propòsit d'aconseguir alguna cosa. És en este sentit que Vicent Alonso, en el dietari «Trajecte circular», lamenta que «s'esmercen esforços inútils a intentar demostrar evidències».
