El vocable «ferm» prové del llatí «firmus», que ja s'utilitzava originàriament amb un valor semblant al que té en l'actualitat, per a indicar que alguna cosa 'està subjecta, ben assentada'. En valencià, a diferència del castellà, es tracta d'un adjectiu de doble terminació: «ferm» per al masculí i «ferma» per al femení. En el «Tirant lo Blanch» es narra que «staven esperant una nau qui prestament devia partir per passar en la terra ferma».
Este adjectiu també té una gran tradició d'ús amb valor figurat, per a referir-se a algú que manté les seues idees o conviccions a pesar de les pressions exercides en sentit contrari, i així és com Rosa Serrano, referint-se a Enric Valor, escriu que té «una voluntat ferma de treballar amb els cinc sentits».
Modernament, «ferm» ha adquirit també un valor de substantiu en referència a la 'capa superior de l'estructura d'una carretera que servix per a consolidar el pes que suporta'.
