La paraula «firma» és un derivat del verb «firmar», que prové del llatí «firmare», i este de l'adjectiu «firmus», que va donar lloc a l'adjectiu «ferm», comentat ahir mateix en esta secció. La relació semàntica entre estes dos paraules és molt més forta del que pot paréixer a primera vista. La firma és un traç fet a mà al peu d'un document per a certificar que l'autor està conforme amb el que s'hi diu. És, per tant, una manera de fer ferm un acord, i que en quede constància per a la posteritat. Els tractes de paraula són volubles, i sovint motiu de conflicte perquè, passat un temps, són reinterpretats de manera distinta per cada una de les parts.
La firma començà a usar-se en l'antiguitat pels escribes, però el seu ús com a recurs certificador es generalitzà durant l'Edat Mitjana entre els religiosos dedicats a copiar textos en els monestirs. Alguns, amb tot, es resistixen a utilitzar-la, com el personatge creat per Enric Valor en la seua novel·la «L'ambició d'Aleix»: «L'Adolf deia que no volia cap firma».
