Amb la paraula «piscolabis» es fa referència a un refrigeri, consistent en xicotetes porcions de menjar que es prenen durant una pausa o al final d'un acte o d'una celebració. Esta paraula començà a usar-se, en un to irònic, durant el segle XIX. Joaquim Martí Gadea, en «Tipos i modismes de la terra del Xe», n'insinua un origen clerical: «pendre [...] un pisoclabis, que diuen els frares». També mossén Antoni Maria Alcover reforça este origen des de la perspectiva mallorquina: «Capellans i cantadors [...] vénen de sa Rectoria, on han pres un piscolabis».
L'origen de la paraula prové del castellà, formada a partir de la combinació de «pisca», 'miqueta', i «labis», terminació pseudollatina de caràcter burlesc amb què es feia referència als 'llavis'. Segurament prové de l'expressió sacristanesca «piscum labiis», que vindria a significar ficar-se un bocinet de menjar en la boca.
