La paraula «divorci» prové del llatí «divortium», que derivava de «divortere», variant arcaica del llatí clàssic «divertere», que significa 'apartar, separar'. L'ètim llatí es formà per la combinació del prefix «di-», que introduïx el matís de 'separació', i el verb «vertere», que en castellà ha donat lloc a «verter» i «vertiente», i en valencià, més evolucionadament, a «vessar» i «vessant». I és que, efectivament, el sentit primitiu de «divortium» feia referència a les terres separades per un braç de mar.
Esta separació de les aigües per una franja de terreny serví per a visualitzar metafòricament, ja en l'antiga Roma, la figura jurídica que establia una separació legal de les persones unides per un vincle conjugal. Per extensió d'este significat, la paraula «divorci» també s'aplica modernament al distanciament de les relacions en molts altres àmbits. Joan Fuster, per exemple, en «El descrèdit de la realitat» parla del «divorci entre art i públic».
Cal apuntar també que en valencià és habitual la variant «divorç», que, lluny de ser cap vulgarisme, és el resultat d'una evolució natural, tal com s'ha produït en moltes altres paraules semblants: de «tertium» hem obtingut «terç»; de «comercium», «comerç».
