La «parca» és un mot que presenta una polisèmia derivada d'orígens molt diferents. En un dels casos, la paraula «parca» prové del rus «parka», que al seu torn l'havia pres de l'aleuta, llengua parlada en les illes Aleutianes i en la part occidental d'Alaska. Els natius d'aquelles gèlides terres feien servir la paraula «parka» per a referir-se a un abric fet amb pell de gos o d'ovella, que arriba fins a les cuixes, i generalment està proveït de caputxa.
En els anys huitanta, imitant la indumentària original dels esquimals, es popularitzà una peça d'abric semblant a un jaquetó, generalment amb caputxa, confeccionada amb un teixit impermeable i sovint embuatat, que es designà també amb el nom de «parca». Esta indumentària, cal ressenyar-ho, ens vingué a través de l'anglés «parka», que en valencià s'ha adaptat ortogràficament com a «parca», amb «c». Així és com la utilitza, per exemple, Fina Bellver en la seua novel·la «Gossos salvatges»: «La xicota amb els braços plegats amb la intenció de protegir-se del fred, a pesar de dur una gruixuda parca blanca de plomes».
