La paraula «juí» prové del llatí «iudicium», que tenia el significat de 'veredicte'. Estava formada per la combinació de «ius», 'dret, llei', i «dicare», 'indicar, assenyalar'. Esta forma ja apareix usada des de ben antic en el «Llibre de la Cort del Justícia de València», que data de 1282: «demostre en juhii».
Antigament, esta forma alternava amb «judici», que en l'actualitat s'ha mantingut viva de Tortosa cap amunt. Per la seua banda, els mallorquins diuen «jui», fent recaure la vocal tònica sobre la «u». Pel que fa a la forma de plural, alternen les formes «juís» i «juïns».
Més enllà de l'ús de la paraula «juí» en l'àmbit jurídic, en referència a l'acció de jutjar, este mot també es fa servir habitualment per a indicar el parer d'algú sobre alguna cosa, i especialment per a ponderar aquelles opinions que es consideren sensates i ben fonamentades: «una rectitud de juí poc corrent», escrivia Enric Valor en «Sense la terra promesa».
