La paraula «confraria» és un derivat de «confrare», formada amb l'addició del sufix «-ia», que aporta un valor de col·lectivitat. Per la seua banda, «confrare» deriva de «frare», provinent del llatí «frater», 'germà', amb l'adjunció del prefix «con-», que significa 'conjuntament'.
La «confraria», efectivament, és una congregació de gent devota constituïda per a dur a terme obres de caritat i de pietat. Però, en el seu origen, les confraries eren agrupacions de persones que exercien un mateix ofici i, sota l'advocació a un sant protector, buscaven d'ajudar-se i defendre's mútuament. En el «Llibre d'establiments i ordenacions de la ciutat de València», publicat en 1296, ja es parla de «la confraria del benaventurat Sent Jacme apòstol».
Modernament, també s'ha desenvolupat un nou sentit de «confraria», que, sovint en to irònic, s'usa fent referència a persones que simplement compartixen algun tret en comú. És en este sentit que Francesc Bayarri, en la seua novel·la «València sic trànsit», al·ludix a un personatge que aspira a integrar-se en «la confraria dels buròcrates humiliats».
