La paraula «paradís» prové del llatí «paradisus», i este del grec «parádeisos», que al seu torn l'havia pres de «pairidaeza», mot compost d'una llengua d'origen irànic, format amb el prefix «pairi-», que, igual que el prefix equivalent d'origen grec «peri-», significava 'al voltant de', i «daeza», 'mur'. La combinació resultant s'usava per a referir-se als jardins reials, autèntics oasis emmurallats en les terres ermes de l'antiga Mesopotàmia.
En la mitologia cristiana, la paraula «paradís» començà a utilitzar-se per a referir-se al Jardí de les Delícies, el lloc a on, segons el Gènesi, Déu col·locà a Adam i Eva, i del qual foren expulsats per desobeir-lo i menjar el fruit prohibit de l'arbre del coneixement del bé i del mal.
Entre alguns autors medievals, el «paradís terrenal» era un primer estat a on els hòmens justos romanien temporalment abans que la seua ànima ascendira al «paradís etern»: el regne del cel.
Amb una visió més laica, la paraula «paradís» ha passat a usar-se per a referir-se a qualsevol lloc a on l'estada resulta molt plaentera.
