A vegades certes expressions són el resultat de curioses casualitats. La paraula «paradís», com explicàvem ahir, és un lloc, real o figurat, que s'associa a un estat —amb minúscula— que reporta una extrema felicitat a aquells que tenen la fortuna de poder estar-hi. I això tant si el «paradís» es percep des d'una perspectiva religiosa tradicional com si es contempla amb una mirada estrictament laica.
El «paradís fiscal», des de la lògica que aglutina estos dos vocables, és un Estat —ara amb majúscula inicial— que se suposa que reporta una grandíssima satisfacció a aquells que, tenint diners, poden depositar-los en alguna entitat financera d'eixe país sense a penes pagar tributs. És una associació forjada amb ànim fraudulent: a uns els permet evadir impostos en el lloc a on han guanyat els diners, i a uns altres, atraure diners fàcils, pessigant-ne uns poquets, a canvi de garantir-ne la custòdia i l'anonimat dels propietaris.
Per a alguns, efectivament, això deu ser el «paradís». Però, en realitat, l'expressió anglesa originària per a designar este tipus d'entramats financers s'anomena «tax haven», que literalment significa 'refugi fiscal'. Però la similitud entre «haven», 'refugi', i «heaven», 'cel, paradís' —que, segons sembla, es fonen en un punt imaginari—, feu que en francés esta expressió es traduïra erròniament per «paradis fiscal», i des d'este idioma s'ha projectat a altres llengües una nova concepció del «paradís». Si mes no, per als diners.
