La paraula «morro» té un origen incert. Però, en qualsevol cas, el seu ús és antiquíssim. Ja n'hi ha testimonis en el segle XII. Es tracta d'un vocable compartit amb el castellà, el portugués i també amb diversos parlars francesos i italians. Inicialment s'aplicava a la part de la cara de certs animals compresa entre el nas i la boca. Per analogia, es traslladà després a les persones, especialment si tenien uns llavis molsuts. Esta imatge de llavis prominents, caricaturitzada i portada a l'extrem, ha servit de base per a crear modernament l'expressió «tindre (algú) un morro, que se'l xafa», per a indicar que té molt poca vergonya.
Per la gestualitat que sovint s'adopta quan s'està enfadat, s'han creat moltes altres locucions amb la paraula «morro», com ara «estar de morros», «fer morros» o «tindre el morro tort». Si algú té un caràcter fort, es diu que és del «morro fort»; i, si és molt remirat a l'hora de fer certes coses, es diu que és del «morro prim». Siga com siga, el morro sovint actua com a delator de les nostres emocions.
