El substantiu «veto» (que també presenta la variant «vet») prové directament de la primera persona del present d'indicatiu del verb llatí «vetare», que significava 'impedir, prohibir'. En l'antiga república romana el «veto» era una potestat que tenien els tribuns de la plebs (una figura que pot assimilar-se en part als defensors del poble actuals) per a impedir l'aprovació de qualsevol resolució del Senat si consideraven que podia resultar lesiva per als drets o els interessos dels plebeus.
Modernament, el «veto» és una facultat que mantenen alguns caps d'Estat, com per exemple el president dels Estats Units, per a impedir l'entrada en vigor d'una llei aprovada pel Parlament. En la legislació espanyola, el dret de veto està restringit al Senat, que pot suspendre temporalment una disposició aprovada prèviament pel Congrés dels Diputats, fent que torne a la cambra baixa per a ser sotmesa novament a debat, si bé és el Congrés l'òrgan que té la potestat d'aprovar-la definitivament.
