L'adjectiu «europeu» es pronuncia amb «e» oberta, mentre que la forma corresponent de femení, «europea», es pronuncia amb «e» tancada. Esta mateixa dualitat fonètica apareix en totes les paraules acabades en «-eu/-ea» (com «ateu/atea» o «pigmeu/pigmea»). Reben el nom de «europeus» els naturals d'Europa, si bé la delimitació del continent europeu no ha estat sempre clarament perfilada. A diferència d'altres continents, Europa i Àsia conformen una unitat geogràfica indiferenciada. La idea d'Europa com a continent, separat d'Àsia per la serralada dels Urals, es consolidà en el segle XVIII, sobretot per a remarcar la pertinença de Rússia a la societat occidental.
L'etimologia de la paraula «Europa» és dubtosa. La hipòtesi més acceptada actualment és que prové d'una llengua semítica parlada en l'antiga Mesopotàmia, a on significava 'el lloc a on es pon el sol'. Però el nom de «Europa» també està profundament lligat a la mitologia grega, a on Europa era una bellíssima princesa fenícia a qui Zeus trobà un dia mentre collia flors per la platja, i de la qual s'enamorà perdudament. Transformat en un bou de pell extraordinàriament blanca, Zeus aconseguí atraure l'atenció d'Europa i fer que se'n pujara al llom per a emportar-se-la a l'illa de Creta. Este episodi és conegut com el Rapte d'Europa.
