La paraula «amunt» és el resultat de la combinació de la preposició «a», que indica direcció, i el substantiu «munt», derivat del llatí «mons», «montis», que significava 'muntanya'. Antigament, amb més fidelitat a l'ètim originari, existia també la variant «amont». Esta alternança vocàlica entre «o» i «u» encara es conserva en altres variants de la mateixa família. Així, són amb «o» paraules com «mont», «monticle», «montuós», «promontori», mentre que ha prevalgut la «u» en casos com «amuntonar», «muntó», «muntonada» o «tramuntana». En alguns casos com «muntanya» i «montanya» es manté un doblet formal.
«Amunt» s'usa principalment amb una funció adverbial per a indicar un moviment que s'executa des d'un lloc determinat cap a un altre situat més alt: «La botiga que busca està més amunt». A vegades també es posposa a un substantiu, assenyalant igualment un moviment direccional: «Es va enfilar carretera amunt». També s'usa com a interjecció per a infondre ànim a algú en una faena o per a felicitar-lo per la seua actuació. Així que, aprofitant la conjuntura, res millor per a il·lustrar este ús que «Amunt, València!».
