L'adverbi «debades», pronunciada col·loquialment [debáes], amb l'elisió de la «d» intervocàlica, és el resultat de l'aglutinació de la preposició «de» i la paraula «bades». Antigament també s'usava amb el mateix significat «en bades». Són formes paral·leles a les expressions castellanes «de balde» i «en balde» o a les occitanes «de badas» i «en badas», que provenen de l'àrab «batil», que significava 'va, inútil'.
L'ús d'esta paraula es documenta des de ben antic. Sant Vicent Ferrer ja es preguntava en un dels seus sermons: «¿a què'm feu treballar debades?». I així s'ha mantingut amb gran vitalitat en l'ús espontani, que inclús han ampliat el seu significat per a fer-lo sinònim de «gratis», en referència al valor d'un producte o d'una activitat: «el dinar li ha eixit debades».
També ha servit de base per a compondre alguna locució molt expressiva, com ara «debades, ningun frare pega cabotades», amb què s'indica que ningú fa res sense esperar alguna contrapartida.
