La paraula «cistella» prové de la forma llatina homònima, que era un diminutiu de «cista». Perquè, efectivament, en el seu origen, una «cista» era un recipient gran elaborat amb vimen o juncs entreteixits que servia pera guardar aliments, roba o qualsevol objecte, mentre que la «cistella» designava un recipient més menut, que s'usava sobretot per a transportar coses d'un lloc a un altre. Este ús ja està acreditat des de ben antic. Sant Vicent Ferrer, en un dels seus sermons, relatant l'Evangeli de Sant Lluc, conta que «anà lo senyor ab sa cistella a collir figues».
Modernament, per analogia, la paraula «cistella» s'ha aplicat també, en l'esport del bàsquet, al cércol metàl·lic del qual penja una xàrcia tubular sense fons a on s'ha de fer entrar la pilota (en castellà, rep el nom de «canasta»).
Amb la paraula «cistella», s'ha creat la locució «aigua en cistella», amb què s'indica molt expressivament que un esforç és totalment inútil. I així és com titulà l'entranyable Carme Miquel una de les seues novel·les.
