05 de julio de 2019
05.07.2019

Esquifit

05.07.2019 | 16:27

La paraula «esquifit» té per als valencians un caràcter marcadament literari. Els primers usos d'este adjectiu es documenten en ple segle XX. Carles Salvador, en «Elogi del xiprer», que data de 1928, escrivia «el baum esquifit de la vegetació serrana». Es tractava d'un sentit figurat de «esquifit», per a referir-se a una olor quasi imperceptible.

El mot «esquifit» prové de l'antic occità «escafit», que significava 'espigat, esvelt'. Enric Valor encara usava esta antiga variant: «uns rosers i dos o tres palmeres escafides». Però, literàriament, ha triomfat la forma «esquifit», i sobretot s'ha anat dotant d'usos metafòrics: de «carrers esquifits» parlava Sanchis Guarner; de «burgesia esquifida», Josep Vicent Marqués; de «literatura esquifida», Joan Fuster; de «cervells esquifits», Vicent Ortega; de «crit esquifit», Francesc Mompó... «Esquifit», al remat, és tot el que podria haver sigut més gran, però no ha adquirit la dimensió que li hauria correspost. O millor encara: «esquifit» és un insult de ressonàncies excelses, que servix per a destacar l'estretor, l'escassetat, la insignificança, la misèria, la mesquinesa...

Més informació...

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Más información