La paraula «contacontes» és un compost format amb la tercera persona del singular del present d'indicatiu del verb «contar» («conta») i el substantiu corresponent de la mateixa família en la seua forma de plural («contes»). Fa referència de manera genèrica a la 'persona que es dedica a narrar contes'. Però un «contacontes» no és només aquell que esporàdicament, i amb més o menys habilitat, es dedica a contar faules. El «contacontes», tal com s'entén actualment, té un perfil professional (o quasi), a mitjan camí entre l'actor i l'animador cultural. Va per centres educatius, teatres i cases de cultura narrant històries per a entretindre els xiquets i incitar-los a la lectura.
Es tracta d'un mot que apareix documentat per primera volta en les últimes dècades del segle XX. Provenia de l'anglés «storyteller», que havia sigut adaptat al castellà com a «cuentacuentos», i d'ací passà al valencià com a «contacontes». Entre els valencians, el gran divulgador d'esta paraula ha sigut Llorenç Giménez. Era el «contacontes» per antonomàsia. Amb la seua veu singular i els seus gestos inimitables, captava l'atenció dels xiquets i els feia esbossar somriures sense ni tan sols proposar-s'ho.
