La paraula «supèrbia» deriva de la forma llatina homònima. S'havia format a partir del prefix «super-», que significa 'per damunt', combinat amb el sufix «-ia», usat per a expressar qualitats. Este mot fou utilitzat profusament entre els nostres clàssics. El frare dominic Antoni Canals, en la seua traducció del «Valeri Màxim», que data de 1395, ja parlava de la «nostra presumptuosa supèrbia», criticant els cristians de la seua generació que es pensaven que eren més virtuosos que els de qualsevol altra època.
En la teologia catòlica, la «supèrbia» és considerada un dels set pecats capitals. En el mite de l'àngel caigut, Llucifer ('el portador de la llum'), que originàriament era un exemple de bellesa i saviesa, la supèrbia de voler ser més que els altres àngels el portà a les tenebres.
Actualment, el mot «supèrbia» s'usa per a referir-se a l'actitud d'aquells que tenen una elevada consideració d'ells mateixos, sobretot quan la vanitat els priva de reconéixer els propis errors i els impedix poder demanar perdó.
