L'adjectiu «eixorc» s'usa actualment en valencià, amb un caràcter exclusivament literari, amb el significat de 'estèril'. L'etimologia més probable —encara que no del tot segura— apunta a l'arrel indoeuropea «eksorko-», que derivava de «orgh-», 'testicle', i que al seu torn donà lloc en grec al mot «órkhis» (present en la paraula «orquídia», anomenada així per la forma el·líptica dels tubèrculs simètrics); per la seua banda, el prefix «ex-», transformat popularment en «eix-», té un caràcter privatiu. Partint d'esta explicació, s'entén fàcilment que «eixorc», literalment 'sense testicles', passara a significar 'estèril, infecund'.
Les primeres documentacions de la paraula «eixorc» reforcen plausiblement esta explicació. El frare dominic Antoni Canals, a finals del segle XIV, donava testimoni que el patrici romà Spuri Carbili repudià la seua muller «per tal com era exorqua, no podent concebre». Però la incapacitat de fecundar associada a l'adjectiu «eixorc» s'eixamplà prompte a uns altres àmbits, i així és com Ausiàs March deia en un dels seus poemes que «mon cor li és com terra molt exorca».
