En valencià és molt habitual l'expressió «fet un sentllàtzer» per a referir-se a algú que presenta moltes ferides o blaüres. Enric Valor fa ús d'esta expressió en una de les seues novel·les, concretament en «Temps de batuda», a on escriu que, «encara que s'ha tirat un poal d'aigua pel cap, no està molt presentable, rebentat de segar ordi i fet un sentllàtzer de punxades de les calcides».
Esta paraula és el resultat de la fusió de «sent», variant antiquíssima de «sant», i «llàtzer», nom propi d'un popular personatge bíblic, conegut com a Llàtzer de Betània, en referència a la seua localitat d'origen. Apareix citat en diversos passatges del Nou Testament; el més famós és el que narra la seua resurrecció en l'Evangeli de Sant Joan, en què, després de llevar la llosa de la seua sepultura, Jesús li ordenà que isquera fora i es posara a caminar. I Llàtzer, tot obedient, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, isqué caminant fora del sepulcre. La llegenda d'este miracle, molt popular durant l'Edat Mitjana, feu que es creara l'expressió «fet un sentllàtzer» per a referir-se a algú que presenta un aspecte deplorable. I, coneixent-ne la història, es comprén.
