La paraula «sentència» prové del llatí «sententia», a on significava 'parer, opinió'; derivava del verb «sentire», entés com a procés de percepció efectuat a través dels sentits, que passà a considerar-se així com una opinió fonamentada: ho he vist, ho he sentit, ho he tocat, i per tant el que dic és cert. Basant-se en esta idea, el terme «sentència» passà a usar-se en el dret romà per a referir-se al 'dictamen adoptat per un jutge o un tribunal per a resoldre un conflicte a partir del seu sentir, tenint en compte les proves adduïdes per les parts litigants'.
Des d'estos mateixos pressupòsits, el mot «sentència» passà a usar-se en la tradició filosòfica i teològica per a fer referència a una opinió formulada dogmàticament com a veritat inqüestionable; i en el llenguatge comú, una 'dita breu que conté una suposada veritat d'índole moral': «tal faràs, tal trobaràs».
