L'adjectiu «vandàlic» prové del llatí tardà «vandalicus», 'dels vàndals', nom d'un poble germànic de l'Europa central que habitava les regions riberenques del Bàltic. La paraula «vàndal» tenia originàriament un doble sentit: per una banda, significava 'els que canvien', en al·lusió a la seua tradició migrant, i 'els hàbils', en referència al seu esperit guerrer. Es té constància que arribaren a Hispània (nom donat pels romans a la península Ibèrica) l'any 409, i cap a l'any 425 saquejaren la ciutat Carthago Nova, actual Catagena.
El fragor destructiu dels vàndals havia quedat en l'imaginari col·lectiu a través de nombroses referències historiogràfiques; però fou concretament Henri Grégoire, bisbe de Bloise, qui recuperà esta veu en 1794 en un famós discurs pronunciat en una convenció republicana per a referir-se a aquells que practicaven actes de saqueig i destrucció de béns públics o privats, fora per pura diversió o fora per a fer ostentació de seua força.
