La paraula «reflexió» prové de la forma homònima llatina «reflexio», que derivava de «reflectere», 'reflectir'. El verb llatí era el resultat de la combinació del prefix «re-», que significava 'cap arrere', i «flectere», que volia dir 'encorbar-se, doblegar-se'.
En el camp de la física, el terme «reflexió» manté encara aquell significat originari, fent referència a la desviació que experimenten els rajos de llum de la seua trajectòria i tornen cap al lloc d'emissió. La relació semàntica amb el significat general de «reflectir» és evident.
I, partint d'esta idea bàsica, la «reflexió» passà a significar figuradament un pensament detingut sobre alguna qüestió, analitzant detalladament tots els elements que hi intervenen i sospesant els pros i contres que poden desprendre's d'una acció. La «reflexió», en definitiva, és pegar-li voltes a una mateixa idea, que va i ve sense descans per les sinuositats del cervell. Com un reiterat exercici de flexions en el gimnàs cerebral.
