L'adjectiu «fàcil» prové del llatí «facilis», que derivava, al seu torn, del verb «facere», 'fer'. I és que «fàcil» inicialment tenia un valor equivalent al que actualment atribuïm a «factible», és a dir, 'que es pot fer'.
Però, des d'aquella idea originària, la paraula «fàcil» ha passat a significar 'que no exigix massa esforç', i d'ací han anat generant-se fèrtilment nous significats. Així, aplicat a un esdeveniment, vol dir que és probable que tinga lloc: «és fàcil que ploga». Dit d'una persona, que té un tracte accessible. Però, aplicat a una dona —encara que no necessàriament ha de ser una dona—, s'ha usat per a insinuar que es deixa seduir sense oposar una excessiva resistència; es tracta, no cal dir-ho, d'un ús amb fortes connotacions masclistes, que, més que qualificar l'actitud de la presumpta «dona fàcil», posa de manifest la mentalitat retrògrada de qui fa servir l'adjectiu «fàcil» en este sentit. I encara s'utilitza amb altres matisos segons el substantiu que modifique. Si es diu d'algú que té un «verb fàcil», es vol indicar que és loquaç; si adopta una «posició fàcil», que segons com —o amb qui— pot fer una cosa o una altra.
