L'adjectiu «obtús» prové del llatí «obtusus», forma de participi del verb «obtundere», compost del prefix «ob-», que significa 'contra, al revés', i «tundere», 'colpejar' (origen també de la paraula castellana «tunda», 'palissa', usada també en el valencià col·loquial des del segle XIX). I és que, efectivament, el mot «obtús» s'utilitzava per a indicar que algun objecte allargat, a força de colpejar-lo, s'havia esmussat. D'ací derivà a l'àmbit de la geometria per a referir-se a un angle que té més de 90 graus (també se'n diu «obtusangle»).
I més modernament, en el segle XVIII, probablement pres del francés, l'adjectiu «obtús» passà a usar-se també metafòricament per a qualificar una persona poc intel·ligent, sobretot a aquella a qui li costa molt copsar les subtileses o les intencions ocultes dels altres. L'oposició geomètrica entre «angle agut» i «angle obtús» es projectava així sobre l'enteniment. Si una persona aguda és aquella que té molta perspicàcia, una persona obtusa és el contrari: un badoc innocent i maldestre.
