La paraula «safareig» prové de l'àrab vulgar «sahrig», que significava 'clot ple d'aigua'. Però, en una terra àrida com la nostra, este estany natural es transformà en una espècie de bassa, feta amb parets d'obra, que servia per a retindre millor les aigües de la pluja i poder regar després.
La necessitat d'aigua per a molts altres menesters feu que, segons els usos i les dimensions del receptacle, la paraula «safareig» anara ampliant els seus significats. El més habitual en valencià, que s'ha mantingut ben viu fins a temps recents, és el que fa referència a una construcció, generalment de forma rectangular, que s'omplia d'aigua, aprofitant un riuet o un pou, i que s'usava per a llavar la roba.
Els safarejos públics han sigut també durant molt de temps un lloc d'intensa vida social, a on les dones —en aquell moment eren les dones exclusivament les que s'encarregaven de llavar la roba— comentaven les incidències del que havia passat o els rumors que corrien pel poble. I per això el mot «safareig» s'ha convertit també en sinònim de «xafardeig». La similitud fonètica d'estos dos vocables convidava a fer fàcils associacions de significats.
