22 de noviembre de 2019
22.11.2019

Dejú

22.11.2019 | 18:14

La paraula «dejú» prové del llatí «jejunus». Per a evitar la repetició del mateix so en síl·labes contigües (fenomen conegut en la terminologia filològica com a «dissimilació»), la consonant inicial es va transformar en «d». Este canvi consonàntic es produí ja en el llatí vulgar, i ha quedat reflectit també en altres llengües com l'italià, a on es diu «digiuno» (pronunciat «dijuno»). En valencià, igual que en moltes altres zones del domini lingüístic, també es diu «dijú» (variant que, tot i comptar amb una certa tradició literària, no és acceptada normativament).

Primigèniament, la forma «dejú» s'usava com a adjectiu, aplicat a algú que no ha menjat res durant un temps: «Està dejú des de fa dos dies». Però, actualment, l'ús més corrent d'este mot és formant part de la locució adverbial «en dejú»: «has de fer-te les anàlisis en dejú». Sovint també s'utilitza la paraula «dejú» per a referir-se a la falta de qualsevol altra cosa, sobretot de caràcter immaterial: «Està dejú d'afecte». Quan la pràctica del dejú està motivada per raons ascètiques o religioses, es diu «dejuni».
Més informació...

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook