El substantiu «gasto» deriva del verb «gastar», que provenia del llatí «vastare», pronunciat [uastáre], que significava 'devastar, arruïnar', i d'esta forma sorgí «guastar»: «li feu guastar la bona llet», escrivia Jaume Roig l'any 1460. Esta antiga variant encara es manté viva al Rosselló, si bé en la resta del domini lingüístic evolucionà a «gastar». El seu sentit originari, tal com reflectix la citació precedent de l'«Spill», era el de 'consumir'.
Com a derivats postverbals, es crearen les formes «gast» i «gasto». Tant una variant com l'altra apareixen recopilades en el «Diccionari de rims», de Jaume March, publicat en 1371. Enric Valor, en la seua novel·la «Enllà de l'horitzó», publicada en 1991, usava «gast»: «han tingut molt de gast amb les seues nebodes». Però altres autors contemporanis, com Ferran Torrent, han fet servir «gasto»: «Evitarem un gasto» («Gràcies per la propina», 1995). L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, coincidint amb la solució adoptada en altres reculls lèxics contemporanis, ha optat per incorporar «gasto» al seu «Diccionari normatiu», per ser esta l'única forma viva actualment entre els valencians.
