La paraula «caramull» té un origen dubtós. Probablement és el resultat de la combinació del verb llatí «cumulare», 'acumular, amuntonar', amb «corolliare», 'coronar', que donaren en primera instància el verb «corumullar», del qual derivà regressivament el substantiu «corumull». Esta forma és, efectivament, la que apareix documentada en l'«Spill», de Jaume Roig: «triant a hull / lo corumull, / dels millós béns». També hi ha constància de les variants «coromull» i «cormull», que encara es conserven vives en algunes comarques.
Amb tot, la forma més estesa actualment és «caramull». S'usa en referència a la porció d'una substància que sobreïx de les vores del recipient que la conté. Partint d'esta idea, s'ha creat l'expressió «a caramull» per a indicar que alguna cosa es presenta en abundància: «Guanyaven diners a caramull». I encara tenim un sentit figurat que fa referència al grau més elevat a què pot arribar alguna cosa: «el caramull del malestar públic», escrivia Manuel Sanchis Guarner en la seua història de la ciutat de València.
