La paraula «duna» ens arribà a través del francés «dune», que l'havia presa del neerlandés. Els holandesos, en la seua lluita hercúlia per robar terres al mar, havien creat uns terraplens que anomenaven «duin», que provenia al seu torn de l'antic germànic «dûnen», 'xicoteta elevació del terreny', forma que encara està present —amb variants— en alguns topònims.
Però, en gran part a conseqüència de l'expansió colonial pel continent africà, en francés el mot «dune» passà a adquirir el significat de promontori d'arena creat per l'acció del vent que es forma en llocs àrids i desèrtics, i així és com ha passat a la resta de llengües.
La característica més rellevant de les dunes naturals és la seua mobilitat. L'arena, al no estar fixada per cap vegetació, es va desplaçant al llarg de vastes extensions, i això pot arribar a causar problemes greus, com ara la invasió de terrenys cultivats o d'àrees poblades, així com l'obstrucció o l'ocultació de vies de comunicació.
