El terme «paranoia» s'encunyà en el segle XIX a partir del desenvolupament dels estudis que intentaven penetrar en els racons més ocults de la ment humana des d'una perspectiva científica, i que donà lloc a l'auge de la psiquiatria. Com en tants altres casos, es recorregué al grec clàssic per a revitalitzar la paraula «paránoia», formada amb el prefix «para», que significava 'fora', i «nous», 'ment'. Era una manera de referir-se a la «bogeria» amb un terme culte, desproveït de les connotacions pejoratives associades al nom popular.
No serà fins a ben entrat el segle XX que el terme «paranoia» adquirirà un significat més delimitat. Primer, com a 'monomania, obsessió fixa', i posteriorment, amb un sentit encara més precís, per a referir-se a un trastorn mental caracteritzat per una por poc justificada, que genera un fort estat d'ansietat, i que sovint es traduïx en mania persecutòria, fent creure al paranoic que és objecte d'un complot entre les persones de què es veu envoltat.
