L'adjectiu «valent» adopta en femení la forma «valenta»: «una dona valenta». Prové del llatí «valens», forma del participi present del verb «val?re», que originàriament significava 'ser fort', i d'ací passà a significar 'tindre valor'. L'associació és fàcil de comprendre. Sempre és més fàcil ser valent si es té un gran vigor físic que si s'és un canyauli esquifit a l'hora de desafiar un rival.
Evidentment, la valentia, amb el pas del temps, s'ha manifestat de moltes altres maneres. Els conflictes ja no es resolen (sempre) a base de colps. Però en el significat de l'adjectiu «valent» perdura la idea matriu d'enfrontar-se a perills sense temor a ser vençut. Així i tot, quan el coratge d'algú traspassa uns límits raonables i passa a convertir-se en una temeritat, els valencians hem creat l'expressió «els valents cauen de cul», amb què es vol indicar que aquells que, sense mesurar les pròpies forces, s'exposen a un gran perill, sovint acaben sent vençuts.
