El verb «udolar» prové del llatí vulgar «ululare». Es formà per imitació del crit prolongat que fan determinats animals de la família dels cànids: uuuu! Els udols, efectivament, són crits aguts i penetrants, perceptibles en un radi de diversos quilòmetres, a través dels quals els llops es comuniquen entre ells, sobretot per a buscar i localitzar uns altres membres de la manada. En el cas dels gossos domèstics, sovint udolen quan se senten a soles, i reclamen d'eixa manera la companyia dels amos, als quals se senten lligats.
En valencià, a més de la forma «udolar», també hi ha la forma «ulular», més fidel a l'original llatí: «Los qui ululaven e cridaven són los carnals amichs», escrivia Joan Roís de Corella en «Lo Cartoxà»; i també «adular», formada per dissimilació vocàlica: «sentien bramar los leons e chiular les serpents e adular los altres animals», contava sor Isabel de Villena a les seues mongetes del convent de la Trinitat de València per a mostrar-los les penes que hagueren de passar Maria i Josep després de donar a llum el seu fill Jesús.
